(sense títol)

Hi ha dies que són tan per a tu mateix que ja pot caure damunt la teu ombra una bomba, que com si res. De vegades passa que les idees s'acosten al teu cap, t'oloren i ixen fugint. Són dies, fins i tot, que tens llàstima --i mira que això és lleig-- del blog i de tu mateix perquè saps que seràs incapaç d'escriure una miserable frase i que no trobaràs el goig d'altres dies per més a ous que tingues a Carlos Fabra, Rita l'alcaldessa o una simple escala bombers, pero tan llarga com el Micalet. Res, ni que tots els valencians s'assabenten dels diners que els ha costat tindre al meteix James Bond a la seua ciutat i que, fins i tot, al teu poble --sí, Catarroja-- es visca una escena de violència amb tirs de pistola, delinqüents, delinqüents difrassats de polis, polis de veritat, persecucions a la vora del barranc i, pot ser, drogues pel mig, que tu --jo en este cas-- quan te toquen testigs directes del fet per contar-te ho, estàs lluny i en el fons només vols acabar, ja fart, en un dia d'eixos per a tu mateix anant, millor, fugint de concert. I ja has tornat i de demà sempre diuen serà un altre dia, però hui, per dir, ja he dit la meua.