de la valència de camps a la catalunya d'erc per la política invasiva

Camps era el bon xiquet de la política valenciana. Era, perquè ara ja no ho és. Ara només és un pobre xic amb un alt carrec. I si algun dia va impossar respecte, quan ben vestit raonava amb el Papa de Roma, això ja queda molt lluny. Aquells eren temps de vi i roses. I tot semblava que anava per mar, terra i aire. Tot cara amunt amb una rajola sobre una altra. I ell dalt de tot, res li feia ombra.

Ho havia aconseguit. El seu futur no tenia sostre. La Comunitat Valenciana, València, Castelló a les mans de Fabra com si foren les seues, i Alacant, excepte només els quatre gats saplanistes encara alenant fins fa poc, eren la seua gran obra a imatge i semblança. Dir Comunitat Valenciana havia arribat fins el punt de ser pràcticament una marca pròpia. Com si el Partit Popular, Camps i la Comunitat Valenciana foren la mateixa cosa.

Ell era l'heroi. Camps havia passat de bon xic a ser el màxim responsable en l'imaginari popular dels designis del poble valencià resumit amb un bon grapat de majories absolutes, i com si res existira més enllà. Carta blanca per embobar al personal amb grans esdeveniments sense més trellat que construir la seua pròpia llegenda, què és com si diguerem la del propi poble valencià. Però, les coses van començar a treure la realitat a la llum encara que la televisió de tots el valencians continuara al seu servei, una mena de músics del Titànic.

Diuen que es va deixar voler massa per un home amb bigot, que un jutge es va assabentar i que ara viu tot el procés des de l'absurd. Del bon xiquet que es va decidir per fer carrera a la política poc queda. Ni Camps és el que era ni tampoc el seu València Club de Futbol de l'ànima. Ara només és un pobre xic amb carrec important, però, això val de poc o res, només per donar llàstima, què és el pitjor. I diuen que ni ell es reconeix al seu espill quan no fa massa ho havia aconseguit:

"La síntesis de modernidad, tradición y autoestima, acompañados de un endeudamiento sin tasa, el crecimiento económico que proporciona el urbanismo salvaje, más una oposición desnortada conseguirán que en las elecciones autonómicas de 2007 Francisco Camps alcance el 53,3% de los votos, el mejor resultado de la historia en la Comunidad Valenciana. Es su momento de gloria. Nada ni nadie es capaz de prever hasta dónde puede llegar en política el bon xic de Poble Nou. Uno de sus más estrechos colaboradores dirá en ese momento: "Lo hemos conseguido, el PP es a la Comunidad Valenciana lo que Convergència a Cataluña". La conclusión es simple: Camps es Jordi Pujol, quien ataque a Camps, atacará a Valencia."

Ara Catalunya, com la Comunitat Valenciana ho intentarà algun dia, volen que siga un altra. La Comunitat Valenciana ho necessita i fins i tot, pot ser, canviarà de nom i, això si, es despendrà de tants i tants artificis que l'han deixada amb la identitat avergonyida, o al menys ho intentarà sabent què no és fàcil i més amb el pes de tan d'any d'una herència política sempre invasiva.

Ací hi és ara el cas de Catalunya, després d'anys i anys de pujolisme, de nacionalisme baix en calories. Li ha arribat el torn a Esquerra Republicana de Catalunya, aquell partit de vergonyes contínues, primer amb l'ara raonadora televisiva, Pilar Rahola, i desprès amb els despropòsits del Carod Rovira. I per això tot açò era fins no fa massa una cosa inimaginable.

ERC ha tocat el poder --només una xicoteta porció-- i ara es creu l'heroi dels designis de Catalunya. És, també, política invasiva i, sobretot, tendeciosa la seua. ERC està en el punt per creure's capaç de dir què és Catalunya i què no ho és. És el resum del seu nacionalisme i ara se'l creuen més que mai. No debades acabaven d'alçar-se com a grans protagonistes de l'acord pel model de financiació de Catalunya. Han tocat el seu sostre i podran fer política de saló, podran prohibir la festa dels bous per considerar-la una festa espanyola amb l'excusa de la protecció dels animals, i podran fer tot allò que els vinga en gana: Solament ells són Catalunya. Això és el seu nacionalisme.

Però, a Catalunya, per molta política invasiva i tendenciosa d'ERC, no li serà necessari canviar de nom. El vol d'ERC serà més curt, no serà tan etern com el del PP valencià. Encara que, malgrat la diferència ideològica i els resultats electorals, les intencions siguen semblats: voler fer sinònim de Catalunya unes sigles com les d'ERC, com ho va aconseguir Jordi Pujol i el PP de Camps a la Comunitat Valenciana; ERC, tot i que opten per la prohibició d'allò que els vinga en gana, coses com eixes només li poden passar a la hui anomenada Comunitat Valenciana, què per sort només hi ha una. Els altres, Catalunya en este cas, aprenen dels errors del passat. Però, no els seus polítics que prefereixen fer i desfer al seu parer, a la seua imatge i semblança, copiant els deliris de grandesa en els que ja van caure uns altres.