És, simplement, brutal.
Es tracta que uns ciutadans, mitjançant la iniciativa legislativa popular (ILP) que haurà d’aprovar o no el Parlament de Catalunya, intenten impedir que altres conciutadans facin ús de la seva llibertat per assistir a un espectacle. Ens assalta el fantasma de les prohibicions. Tant de temps mal utilitzant el Prohibit prohibir per arribar fins aquí. És curiós. A vegades, quan l’esquerra arriba al poder, se sent apressada a demostrar la seva energia de govern mitjançant lleis i prohibicions que no sempre aconsegueixen augmentar les llibertats.
Estem una altra vegada immersos en el secular i recurrent enfrontament de toros sí / toros no, sense cap possibilitat d’entesa. I amb l’enrenou, els tòpics de sempre. I a Catalunya, el de l’espanyolitat dels jocs amb el toro i la corrida com a espectacle. Tant partidaris com detractors radicalitzen les seves posicions d’una manera irracional, apassionada, visceral, i gairebé ningú es pregunta el perquè de tanta animositat.
¿És difícil tractar de la festa amb sensatesa? Molt, ja que, vulguem-ho o no, la tradició, la cultura, el ritual de la corrida de toros el portem tots a la sang, a la memòria, als ancestres. Encara que dolgui, estem habitant des de fa segles a la pell del toro, La pell de brau d’Espriu. La corrida no és res més que una metàfora de la vida, amb la seva sublimació, crueltat, por i amb la constant presència de la mort. Aquesta mort que volem ignorar, com ja ignorem la malaltia i la vellesa. Vivim en temps de correcció social, de democràcia tutelada i de submissió a un màrqueting anestesiant. I la festa és un rampell de passió, de brutalitat estètica i una prodigalitat de misteri; res a veure amb la realitat virtual que ens envolta. Això explica el difícil encaix de les festes amb toros en el món actual. Els toros són incorrectes, és veritat, però no hi ha res més incorrecte que la mort i la veritat. És possible que els aficionats siguem incivilitzats. Però, ¿qui dictamina en aquest món global, despietat i embogit què és civilitzat?
A molts catalans els han sortit les dents de la mà dels seus avis i pares a les places de toros. A Barcelona, la plaça ha estat un lloc de trobada, de confraternització interclassista i, sobretot, d’intercanvi d’eufòries entre els catalans i els altres catalans i, que se sàpiga, sense cap enfrontament seriós, al contrari del que passa amb altres espectacles de masses. Per això un país no pot esmenar-se a si mateix ignorant la seva tradició, la seva història. El toro brau, per la seva singularitat i com a al·legoria patriarcal, a més d’un tòtem i d’una inspiració, representa un diàleg amb els avantpassats.
La nostra llengua, perseguida i reprimida pel franquisme i pels seus hereus, està impregnada de frases, metàfores i termes taurins; el català, el balear i el català de València, en les seves modalitats acadèmiques i populars, fan referència i s’enriqueixen de girs procedents del món dels toros, una aportació més de la festa a la nostra cultura. Els correbous i la corrida tenen una gran implantació al llarg dels Països Catalans i a la Catalunya Nord. A Ceret, abans de la corrida, els espectadors, drets, canten Els segadors, i alguacilillos i personal subaltern, abillats amb barretina, faixa i espardenyes, fan un alto en la lídia mentre la banda interpreta La santa espina.
Quan Barcelona era una ciutat més compartimentada, cada barri tenia el seu torero i tot el veïnat anava a veure’l. El seu possible triomf era de tots; era una de les poques coses amb què les classes populars es podien identificar. Els espectacles taurins anaven associats a les festes majors, les revetlles i les grans celebracions.
¿La festa encara té raó de ser? Potser. Els models socials ja són uns altres. Al torero l’ha substituït el futbolista, i el negoci taurí no ha volgut o no ha pogut adaptar-se als nous temps. Però si els toros han de desaparèixer, que sigui per inanició i no pas sota una precipitada llei prohibitiva. L’abolició condueix a la doble moral. En tot cas, el que seria desitjable seria el debat obert i plural, d’on sortís una autèntica consciència ciutadana, i que sigui el mateix ciutadà qui actuï d’acord amb el seu criteri i judici. Els espectacles públics se sustenten per l’assistència que generen. L’espectador n’és un element fonamental.
També CALDRÀ assumir que la prohibició de les corrides condueix irremeiablement a l’extinció d’una espècie animal única que habita en grans reserves ecològiques. La comparació del tracte que rep el toro durant quatre anys amb el dels altres animals és irrisori. Els abolicionistes i els animalistes, sens dubte portats per la seva bona fe, a vegades subverteixen l’escala natural volent interpretar en els animals uns drets iguals o superiors als de les persones.
La prohibició acabaria també amb el patrimoni sentimental de molts catalans. I encara més quan les urgències de la societat catalana són unes altres. ¿Cal mencionar l’Estatut, l’atur, la crisi i els atacs permanents a la nostra identitat nacional?
No hay comentarios:
Publicar un comentario