19 septiembre 2016

sobre algemesí i la seua setmana de bous: 'al principi només eren uns retratos a una caixa de sabates'

(a Rosita i a Luis) 

--article publicat en la revista 'El Forat'--



He de tirar mà dels records per introduir un text que en gran part es va escriure de forma urgent per a penjar a xarxes socials. Així, recupere unes paraules que algú ja haurà llegit al Facebook, i per les que, fins i tot, gent declaradament antitaurina em van donar les gràcies. L’educació i el respecte són dos coses, que si es tenen, mai s’han de perdre. Tot és, només, qüestió d’actitud.

El cas és que sóc fill i, sobretot, net d’Algemesí. Ma uelo jugava amb les fundes dels rolls dels carrets de pel·lícula fotogràfica a un pis del carrer València, des d’on va tindre un balcó privilegiat per recordar, entre altres coses, el guirigall a la plaça un 14 d’abril de 1931. Ma uela va nàixer al carrer Campoamor i sempre deia, veges tu perquè li han canviat el nom, amb el nom més bonico que tenia el meu carrer, a on també varen nàixer les seues filles. Tot i que els meus uelos varen eixir d’Algemesí l’any 51, una foto del campanar; una muixeranga de fang; estampetes d’una Senyora Pepa, a la betificació de la qual l’any 88 en Roma ma uela no va faltar; o un grapat de fotos, sempre els varen acompanyar.

Eixes fotos en concret, menudes i en blanc i negre garantien una vesprada molt entretinguda en casa dels uelos, ja a Catarroja. Una caixa de llanda i un altra de sabates plenetes de retratos que ma uela més treia quan més major es feia. Fotos al corral d’aquella casa al carrer Campoamor, familiars, pasqueres, de ma uelo futbolista amb les samarretes de l’AD Algemesí o el Mercurio. Però, entre totes elles, les que sempre buscava jo eren les 15 o 20 on apareixia la plaça de bous. Eixe cuadrilater increïble. Una plaça de bous màgica i inversemblant que tot i que vaig anar-hi per primera vegada l’any 2001, coneixia de sempre. De tota ma vida i de les vides que m’havien fet crèixer.

Totes eixes coses les tinc ben presents cada any, quan torne la Setmana de Bous i jo torne a Algemesí. Aquelles fotos, aquelles fotos diferents, d’una plaça única, com la festa. Única i diferent que des de menut fins ara mai ha deixat de sorpendre’m. Com? Em preguntava; i poc a poc vaig trobant respostes i una fonda passió, on les arrels es perden com en aquella caixa de sabates, on estaven tots aquells retratos.

La Tauromàquia forma part de la nostra cultura. Es història i arrels, però sobretot un actiu ben viu que ens ajuda a conviure. Com qualsevol altra manifestació artística, social i cultural, ens ajuda a dotar de sentit la mera existència, carregant-la de significats, felicitat o emocions, just en eixe espai on un ningú és ni millor ni pitjor què cap altre.

La Tauromàquia és paraula d’arrels gregues que en definitiva ens ve a donar el significat d’una relació, que al llarg dels segles, entre el bou i l’esser humà, mai s’ha domesticat. Al combat - ’màquia’-, l’home ha trobat el bou -‘tauro’- amb el seu caràcter especial, i a més, s’ha ocupat de preservar-lo i respectar per a que el bou no deixara mai de ser brau. Si haguera estat al contrari, esta història ben bé podria haver acabat fa molts segles, amb un procés de domesticació més de l’home en clara demostració de superioritat sobre l’animal.

Però, eixa relació entre el bou i l’home que, sobretot, està representada de forma constant a tota la Cultura Mediterrànea, s´ha mantés als nostres pobles al llarg de la història fins covertir-se en tot un tresor sociocultural, antropològic, genètic i, fins i tot, ecológic, que hui per hui és signe de diversitat cultural a preservar i gaudir sense complexos. Justament com el poble d’Algemesí viu eixos nou dies de finals de setembre.

La Setmana de Bous és, per això, un fet diferenciador de la cultura festiva i associativa d'Algemesí, i a més a més aporta un considerable impacte económic al poble. Però anem a quedar- se ara en el fet diferenciador. És a dir, el fet no homogenitzador, que aporta diversitat, pluralitat i diversifica allò del pensament únic.

En acabar la Setmana de 2015, després d’una edició exemplar més per al poble i els seus veïns, tot i malgrat el soroll mediàtic, a les xarxes socials es va polemitzar arran de les ‘subvencions’. Alguna cosa s’havia de dir. El fonament de crítica a la 'subvenció' es un "això no m'agrada". Però, pitjor és fer-ho per autoodi: el menyspreu a allò que forma part de la meua societat, de la seua forma de ser, estar i gaudir entre els seus membres i d’obrir-se a la resta.

Eixa subvenció va ser de 38.000 euros i serà enguany de 32.000. Ja volguera qualsevol ajuntament invertir això a les seues festes i que la participació del veïnat i de gent vinguda d'altres pobles sigués la d'Algemesí per bous, que a qui escriu només se li pot ocorrer comparar-la amb Pamplona per sanfermins.

Convé parlar amb els comerços. Jo en 2015 ho vaig fer i hi ha d'aquell que en 12 dies de setembre (bous i maedeu) factura el 20% de tot l'any. Una barbaritat. Només això ja ajuda a justificar eixos 38.000 euros (ara 32.000). Però seguim. Per la festa podem dir que passen, durant els nou dies, unes 64.000 persones sense exagerar: unes 28.000 varen passar en 2015 per la plaça; unes 2.000 són les que cada dia van de la caseta al bar i del bar a la caseta i altres tantes que no es perden la nit. I total, això multiplicat per 9 dies són: 64.000 persones. I eixim, només els que hi participem, a 0,59 euros de la 'inversió' de l'Ajuntament en la festa. Però clar, també fem gasto. Fiquem 20 eurets uns per altres? Un dinar, un sopar, dos gintonics, un rockafull, un berenar, un carajillo, l'entrada de la nit o la vesprada, la samarreta de turno, el tabac... El que siga. Estem parlant amb açò d'1.280.000 euros possible moviment durant la Setmana de Bous davant els 38.000 (32.000) euros que fica l’Ajuntament.

La Setmana de bous és festa però també feina. Fins i tot aporta feina a aquelles empreses que donen servei a qui no vol estar en Setmana de Bous, i això no ho hem sumat. És cultura, la forma d’un poble de celebrar i compartir la Tauromàquia, però també és economia i impostos. És arrels, però també futur.

Criticar alguna cosa amb un "això no m'agrà" o fonamentar tota crítica en l'autoodi, és a dir, el menyspreu social o una supossada superioritat moral davant les manifestacions culturals d'una part de la meua societat (eixa que sóc incapaç de reconèixer, emprar o, al menys, respectar), és molt poc democràtic (democràcia com a principi de respecte a les minories, mai com a imperi de les majories) i, sobretot, un total desconeixement del teixit socio-econòmic del poble. Per si alguna vegada escolteu eixan tan palpada frase que diu: “si quieren toros, que se los paguen”. Clar que se’ls paguem, i tant! I dels beneficis que deixen t’aprofites tu, jo i tots.

Això i més és la Setmana de Bous: diversitat cultural; festa; feina; i economia. Ja és prou. Jo, fill i net d'Algemesí, tot això ho vaig començar a conèixer als retratos alçats en una caixa de sabates.

2 comentarios:

M.Márquez Lucena dijo...

Perfecte Andrés. M'agradat molt. Ben documentat i amb arguments "¡¡arguments!!"això que ni saben, ni els interessa als antitaurins, fora del tòpics argumentaris que els fan. Quan no trauen l'estaca i una furia que, de vegades, ja voldriem per als animals que volen estingir. I com dia aquell torero agredit a París per un exaltat: me pegan a mi para defender a un animal (que mataría amb furia a eixe el seu "defensor") Tan injust en un món que fan encara més injust. Però iniciar un "moviment social) és fàcil. Jo mateix inicie un, aprofitant l'hospitalitat, es tracta de uno que, només amb el seu lema inicial, es ben entendible: ¡LIBERAD A TODAS LAS MASCOTAS! Gràcies i Salut!!

Eugenio Vidal dijo...

Ens vegem en Algemesi.
Clar que si.