catalunya, les curses de braus, els antitaurins i els aficionats

Per enèsima vegada a Catalunya apareix l'amenaça d'acabar, condemnar, abolir, prohibir, la curses de braus, que a partir d'ara en este post anomaré corregudes de bous, al territori català, a on, cal recordar, hui en dia es celebren només a La Monumental de la ciutat de Barcelona --15 esta temporada--, mentre la plaça de Tarragona porta un parell d'anys en obres, la de Girona es convertirà en uns moderns jutjats, la de Lloret de Mar i, la més antiga, la d'Olot romanen tancades a pany i clau, i la més torera, la de Les Arenes, aviat serà un modern espai d'oci per a l'actual societat catalana. El mecanisme ara escollit per portar l'atac endavant --per ara és això, un atac a l'afició catalana-- serà la recollida de 50.000 signatures mitjançant la fórmula de la iniciativa popular.

50.000 signatures, 50.000 persones, n'estic segur, són moltes menys de les que han passat esta temporada per La Monumental. Però, això no vol dir res. Sembla molt fàcil recollir-les. No tant congregar més de 50.000 persones a un espai per vore un espectacle a una ciutat declarada com antiturina i on els menors de 14 anys no poden entrar. Perquè clar, Barcelona hui, podríem dir-ne, és la capital d'alló políticament correcte, però, sempre en apariència. El típic tòpic, sí és bó per als turistes.

Al fons de la polèmica catalana hi ha, primer, un clar símptoma d'ignorar la història. Pot semblar dur, però, la plaça de El Torín de La Barceloneta de 1834, la de Les Arenes de 1900 i La Monumental --primer del Sport, 1914-- de 1916 han compartit molt més temps amb la societat catalana que el partit polític anomenat Esquerra Rupublicana de Catalunya (fundat al 1931). Això sense tindre en compte que les dos plaçes --Arenes i Monumental, encara que les tres per pocs anys també funcionaren alhora-- van conviure amb harmonia fins el 9 de juny de 1977, i per cert, crec recordar, no he vist mai, encara que açò no té res a vore, a dos partits nacionalistes de Catalunya --com ERC i Convergència-- formar junts el govern de Catalunya (amb harmonia). A més, tot açò sense revisar la història de la resta de plaçes del territori que coneguem com Catalunya. D'allò que es coneix com Principat de Catalunya, parlarem de seguida.

Segon. En el rerefons de totes les inciatives antitaurines recents impulsades a Catalunya hi ha una clara intenció nacionalista que es redueix a la següent explicació: "jo no vull ser com tu". La festa del bous, les corregudes de bous, una part important del catalanisme modern de hui la veu com si la vera des del mateix Japó: made in spain. D'acord, és la creu que portarà sempre la festa dels bous, amb la que es va vore carregada per la pitjor dreta espanyola de la història. Amb el malnom de 'Fiesta Nacional' la van batejar i encara molts s'omplin la boca anomenan-la així. No són només que l'altre bandol nacionalista. És el nacionalisme espanyol. Del que també s'ha de dir que no tot ell és aficionat a les corregudes de bous. Ni molt menys. La festa dels bous és i serà sempre un bon retrat de les clases --sol i ombra-- que conformen la societat. I cada poble o ciutat la celebra, perquè la festa és festa com a ritu, com vol. Per exemple, a la Catalunya Nord, al nord del Principat que deiem, a Ceret es fa la correguda a la catalana. No hi he estat, però m'ho han contat. Allí la plaça llueix sobredosi de Senyeres, sona Els Segadors i es ballen sardanes abans, durant i després de les corregudes de la fira anomenada Ceret de Toros, on el bou amb tota la seua màxima expressió (i diversitat) és l'eix de tot. I si el somni de la gran Catalunya fora realitat alguna vegada i també les seues intencions d'acabar amb les corregudes de bous, Ceret com a poble català seria, segur, l'excepciò.

I el punt tercer és el més polémic, a excepció del anterior del confrantament de creació política, i tan objectiu com subjectiu a la vegada des de les dos parts representades en els aficionats a les corregudes de bous --no dic taurins, els taurins viuen del negoci-- i els antitaurins --un aficionat també pot (deu) ser contrari la mafia taurina. És per supost la defensa del bou (qui defen al bou: l'anti o l'aficionat?) i el debat sobre el seu maltractament. No es pot negar que durant la lidia al bou se li infringeix càstig i que passats un quart d'hora o vint minuts, després de ser torejat, picat i banderillejat, mor a estoc, i de vegades fent ús del descabello i quasi sempre de la puntilla, i el seu cadaver es arrossegat direcció a l'escorxador.

Ara, i des del punt de vista d'aficionat, parlar de tortura no cap. La tortura implica menysprear a l'animal fins la mort i això no passa a una plaça de bous. Al contrari, el bou si una cosa causa a la plaça es respecte i aixina se'l tracta, amb respecte. Que l'explicació de l'aficionat és tan simple, sí, el bou naix i viu per a morir a la plaça. Però, per exemple, algú pot dir on deu morir l'esser humà? Al llit, a la carretera, a l'hospital, al camp de batalla, a l'obra, a un camp de futbol, a la cadira eléctrica, a sa casa rebent colps d'un familiar, d'un exces de drogues, d'una mala enfermetat o pot triar l'on, el quan i el com? La mort. No es pot controlar la mort encara que fins i tot es puga arribar a desitjar. I el patiment, encara que és una costant de la vida, sembla que no cap. El del bou, per contra, està molt concentrat. Viurà al camp i patirà i morirà l'últim quart d'hora de la seua vida, demostrant (o no) la seua condició de brau.

A l'antiturí perfecte el imagine feliç i herbívor, una persona que desitga el bé per tothom, que lluita contra totes les injusticies i que té com única finalitat estar en pau amb tot l'univers i que este ho estiga amb la resta de tota la humanitat, la fauna i la flora. Malament. Per què no haver començat abans amb el capitalisme i la industria armamentística? Però, crec que pocs antitaurins seran infinitament feliços i encara que alguns sí seran herbívors, no tots seran tan conseqüents en totes les seues accions.

A l'aficionat perfecte també el imagine de la mateixa forma i aficionat, però, crec també, que pocs seran infinitament feliços i conseqüents amb els seus actes, tan que fins i tot en concec algun que és herbívor. Però, a més, a eixe animal, el bou, tractarà de conèixer-lo. Al menys la seua precendència i els lligams de la seua casta. Les seues característiques i tot alló que farà o no farà en els 15 minuts únics de vida pública per al bou i últims també de la seua vida. Això ho farà si es aficionat en un grau important --predomina l'aficionat de mig pel i el públic de les grans vesprades--, es a dir, amb perspectiva històrica, capacitat d'anàlisi de l'actualitat, del instant (el toreig és efímer), i per damunt de tot aprecia al bou, pot ser que tant o més que qualsevol antitauri, dels quals suportarà de vegades els crits d'assassí.

I ja que el text se'm n'ha anat de les mans --ja he avisat que este tercer punt era el més polèmic i tant objectiu com subjetiu-- clavaré ací un cas extrem. I es que per ara no conec a cap antitauri que, en compte d'arreplegar qualsevol gos del carrer, s'haja aventurat a criar bous braus pel simple afecte. Al contrari, d'aficionats en conec un bon grapat i amb diferents interessos, des de qui compra per a blanquejar diners fins qui compra pel simple plaer de disfrutar del bou en el camp sense cap interés de comerciar amb la casta i la bravura del bou, que és allò que deuria fer el bon ramader de braus.

I acabant, que ja toca. Esta nova iniciativa per abolir les corregudes de bous no sé en què acabarà. Pot ser siga la de la vençuda --i la derrota-- o pot ser siga l'enèsima amença a Catalunya. No ho sé i ja m'avorreix esta cançó que sempre comença per la paraula prohibir, que ignora la història de dos segles, que es recolza en l'enfrontament del nacionalisme polític i s'empara en la visió parcial del col·lectiu antitaurí, que només es fixa en l'últim cuart d'hora de vida del bou i de la resta passa. Com vaig llegir ja fa un temps no recorde on, si la ramaderia de Miura pasturara a terres catalanes des de fa més cent anys, açó no passaria i Ceret no estaria a un pas de convertir-se en un illot taurí al nord del Principat de Catalunya.