el somriure de rita barberá

El somriure de Rita Barberá és escandalós. Com ella, dona de ferro de la política valenciana. Els seus gestos davant els seus súbdits són propis d'una falla. L'alcaldessa és riu, i no ho fa per no plorar, davant la veïna del Cabanyal-Canyamelar. És riu del seu propi éxit, el de romandre al front de l'Ajuntament de València per molts anys i probablement gastant la mateixa marca de laca per mantindre ben amunt el seu cabell des de l'any 1991, que va ser quan per primera vegada va seure a la poltrona del gover municipal per a no alçar-se hi fins que el cos li diga prou. Des d'aleshores, Rita quan ha pogut s'ha mostrat sense mesura perque ella és així, una dona que sembla no tindre vores. És capaç de tindre a la ciutat menjant de la seua má, ho venen a confirmar les majories absolutes una darrere d'una altra, dir-se a si mateixa demòcrata i alhora guardar i respectar la memòria feixista de Franco i fer de mare al seu propi partit, ara que venen tortes, i acompanyar al mateix president de Generalitat Valenciana, Francisco Camps, al jutjat. Ella és conscient de la seua inmunitat més enllà de les creus. I sap que de creus cap a dins, mentre els seus fanàtics no deixen de dir allò de "es que Rita tiene la ciudad muy bonita", el resum clar i concís de la seua política, ella no deixarà de riure ben a gust. I li donarà igual que algú li brame en la mateixa cara que no vol perdre la casa on viu, perque ella riurà exageradament fins que semble que frega la sobreactuació. Però, no. No sobreactua. Ella és així d'autèntica i la seua voluntat no es trenca davant quatre gats que només li provoquen riallades més i més fortes. I és que Rita Barberà és com en la foto de dalt. I amb el pas del temps, més encara. I fins i tot sembla que ja fa por perquè ningú s'atreveix a preguntar-li: "¿Rita, te queda mucho?" I mentre, Rita només veu la història del Cabanyal-Canyamelar enderrocada. I Rita l'eterna somriu.


Foto :: Juan Carlos Cárdenas, EFE