Es prohibirà la festa dels bous quan encara viu. Es signarà la seua sentència de mort per una hipotètica defensa dels animals, dels animals com a individus --d'individual--, però, es posarà la primera pedra per a condemnar a tota una espècie, sempre i quan als antitaurins no els entren antulls de comprar ramaderies de braus per cuidar-los i mimar-los.
A Catalunya hi va haver un temps en el qual la festa del bous era respectada i a Barcelona hi van arribar a haver fins tres plaçes. La plaça de Les Arenes s'omplia fins la teulà...
Mentre, hui jeu desfeta víctima de la fallida especulació --amb les obres aturades per allò de la crisi-- i de la nova cultura --catalana?-- d'una societat excessivament 'urbanita'. Eixa plaça on vaig tindre ocasió de somiar el toreig...
Eixa terra a on hui ser aficionat als bous és un autèntic malson i suposa ser qualificat de bàrbar, feixista, salvatge, espanyolista, incult i fins i tot, assassí.
Ho era tot això també el català Ramon Casas quan pintava plaçes de bous plenes?
Encara que pot ser a molts els faça mal als ulls vore banderes espanyoles. Esta plaça pintada per Casas probablement era de Madrid. Però, plaçes plenes en tenim d'enguany a Barcelona, però no pintades, retratades...
Prohibir a tots els que ompliren La Monumetal que ho tornen a fer, prohibir allò que han fet tants catalans durant segles? I tot per 180.169 signatures que arreplegaren 800 persones durant quatre mesos (1,87 signatura per persona i dia)?
La paraula 'prohibir' em recorda a un altra obra de Ramon Casas i Carbó. El seu títol: El garrot vil. Pintat l'any 1894, és el retrat d'un altra Catalunya, altres botxins i altres culpables.
Hui els botxins dels aficionats, els culpables insultats per aquells que creuen tindre la raó absoluta, són estos que diuen defendre allò que s'anomenaba democràcia i fan xin-xin...
Està clar: no són els temps d'altres catalans molt més il·lustres. Com Lluís Companys.
Per cert, era un assassí Companys després de vore a on hi és en la foto d'ací baix?
No, veritat que no és un assassí per vore bous a La Maestranza, ni deixa tampoc de ser un català de pro i un referent del catalanisme? I a que tampoc és un espanyolista ni un feixista? Feixistes eren probablement els qui el varen afusellar per ideologia.
Hui amb això del feixisme a Catalunya les tornes han canviat. No t'afusellen, però, et volen prohibir fina i democràticament per les teues aficions a un espectacle que s'anomena correguda de bous per la defensa, diuen, d'un animal, el bou brau --i per qué no altre?--, però, des de el desconeiximent, fent gala d'una actitud postísissa i intoxicada per les noves formes dels nacionalismes.
En fi, el respecte es va perdre ja fa temps i ara ja argumenten amb comparacions realment fastigoses com qui relaciona les corregudes de braus amb l'ablació del clítoris.
I ens diuen salvatges?
1 comentario:
Pasqües del 96. Tres amics, joves i fadrins, ens en anem a passar-les a BCN. La ciutat viu l’esplendor després del Jocs Olimpics: ha aconseguit l’estatus de ciutat moderna i cosmopòlita. La tradició i lo nou. El modernisme amb la nova ciutat olimpica. Gaudí i Calatrava.
Rambles,barri Gótic, Raval, Montjuiïc muntanya màgica, gent de totes les nacionalitats, ufff…
Un matí a les Rambles, un homenet amb aire de palmero de Peret ens dona uns fullets:
“Plaza de toros Monumental BCN; La plaza más comoda del mundo, butacas en todas las localidades.
Empresa Manolo Martín
Toros de Julio de la Puerta para M. Diaz El Cordobés, Rafi Camino y Javier Conde”
Una foto de mig cós del Cordobés somrient coronava la publicitat…
La correguda (“la cursa de braus”) era per a eixa mateixa vesprada.
Ja fa tretze anys no em feien gracia els mediàtics. Em dolia gastarme unes pesetes em vore un torero volantinero…
Però, per uns moments, vaig estar temptat de propossar als meus amics que hi anarem…
Finalment, ja torrats de tres dies sense parar, algú del grup digué d’anar al Zoo.
Tal era el desfici, que allí acabarem.
La gran atracció era un gorila blanc. “Floquet de neu”.
Recordí que -havia llegit en premsa uns dies abans- el tal Floquet patia problemes mentals, degut al captiveri. Bé. Anem a vore’l.
Quan arrivarem davant de la gàbia del monot, éste estava dret, d’esquenes, darrere del vidre, sense menejar-se, encara que xiquets i grans no paraven de cridar: “Copito, ¡Copito!!!”
Ens apalancarem cinc minuts davant d’ell. No es girà. Podiem apreciar com respirava de manera nerviosa.
Vos assegure que en eixos cinc minuts vaig sentir que era la crueltat humana amb els animals. Allí estava, la gran icona del Zoo, condemnada a cadena perpétua.
Anys després, al 2003 o 2004 –no recorde exactament-, vaig escoltar a la ràdio que Floquet havia mort, victima d’un cancer… Qui donava la noticia era el director/president del Zoo. Li deien Jordi Portabella. Si, el de ERC.
Puta vida la de Floquet. Estic segur que l’hauira canviat per la d’un bou/brau.
Salutacions,
Joe-Algemesí
Publicar un comentario