Es va publicar ahir al DOGV
Conselleria de Turisme, Cultura i Esport
RESOLUCIÓ de 20 de febrer de 2012, de la Conselleria
de Turisme, Cultura i Esport, per la qual s’incoa l’expedient
de declaració de Bé d’Interés Cultural Immaterial a
favor dels espectacles taurins «les corregudes de bous» i
els festejos taurins tradicionals «els bous al carrer» en tot
l’àmbit territorial de la Comunitat Valenciana. [2012/1687]
L’article 12 de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana
assenyala que correspon a la Generalitat vetlar per la protecció i la
defensa de la identitat i dels valors i interessos del poble valencià i pel
respecte de la diversitat cultural de la Comunitat Valenciana i del seu
patrimoni històric.
Vist l’Acord del Consell de 5 de març de 2010, en què es va acordar
autoritzar l’inici de la tramitació del corresponent procediment de declaració
de BIC a favor dels espectacles taurins «les corregudes de bous» i
els festejos taurins tradicionals «els bous al carrer» en l’àmbit territorial
de la Comunitat Valenciana.
En l’esmentat acord es manifesta que la festa dels bous està considerada
com la festa nacional per antonomàsia, basant-se en la gran
tradició i afició que hi ha a Espanya, i que en l’àmbit de la Comunitat
Valenciana la festa dels bous, en qualsevol de les seues modalitats, festejos
taurins tradicionals «bous al carrer» o «les corregudes de bous»,
han adquirit un gran arrelament al llarg dels segles.
En este sentit, el Consell sempre s’ha proclamat defensor de les
tradicions i la cultura valencianes i, en conseqüència, ha adoptat les
mesures necessàries per a garantir-ne la conservació.
De conformitat amb el que disposa el preàmbul de la Llei 4/1998,
d’11 de juny, de la Generalitat, del Patrimoni Cultural Valencià, el patrimoni
cultural valencià és una de les principals senyes d’identitat del
poble valencià. Els béns que l’integren constituïxen un llegat patrimonial
d’incalculable valor, la conservació i l’enriquiment del qual correspon
a tots els valencians, i especialment a les institucions i als poders públics
que els representen.
Atés el que disposa l’article 27 de la Llei de la Generalitat Valenciana
4/1998, d’11 de juny, del Patrimoni Cultural Valencià, la Conselleria
de Turisme, Cultura i Esport resol:
Primer
Incoar l’expedient de declaració com a Bé d’Interés Cultural Immaterial
a favor dels espectacles taurins «les corregudes de bous» i els
festejos taurins tradicionals «els bous al carrer» en l’àmbit territorial de
la Comunitat Valenciana.
Segon
De conformitat amb els articles 28 i 45 de la Llei de la Generalitat
Valenciana 4/1998, d’11 de juny, del Patrimoni Cultural Valencià, determinar
els valors del bé que justifiquen la declaració, descriure els detalls
que en permeten la identificació precisa, definir-ne l’àmbit espacial i
temporal en l’annex que s’adjunta a la resolució, i fixar les normes de
protecció del bé, establint com a mesura de protecció que la Generalitat
vetlarà pel normal desplegament i pervivència d’esta manifestació
cultural i que tutelarà la conservació dels seus valors tradicionals. Qualsevol
canvi que excedisca el normal desplegament dels elements que
formen esta manifestació cultural haurà de comunicar-se a la direcció
general competent en matèria de patrimoni cultural per a, si és el cas,
procedir a l’autorització administrativa i la consegüent modificació de
la present declaració.
De la mateixa manera, les administracions públiques fomentaran la
difusió d’este bé, en garantiran l’estudi i la documentació amb criteris
científics, i incorporaran els testimonis disponibles a suports materials
que en garantisquen la pervivència.
Tercer
En compliment del que preceptua l’article 27.3 de la Llei 4/1998,
d’11 de juny, del Patrimoni Cultural Valencià, notificar la present resolució
als interessats, així com comunicar-la al Registre General de Béns
d’Interés Cultural per a fer-ne l’anotació preventiva.
Quart
Publicar la present resolució amb el seu annex en el Diari Oficial de
la Comunitat Valenciana i en el Boletín Oficial del Estado.
Cosa que es fa pública als efectes oportuns.
València, 20 de febrer de 2012.– La consellera de Turisme, Cultura
i Esport: Lola Johnson Sastre.
ANNEX
I. Dades sobre el bé objecte de declaració
1.1. Introducció
Els espectacles taurins «les corregudes de bous» i els festejos tradicionals
«els bous al carrer» són una manifestació festivocultural que
forma part del patrimoni singular d’Espanya i del nostre territori autònom.
Estos espectacles amb animals braus són una característica singular
dels països de cultura hispànica. Esta especial manifestació cultural
presenta diferents plans que ens permeten fonamentar la seua declaració
com a Bé d’Interés Cultural a la Comunitat Valenciana.
La Comunitat Valenciana és, en estos moments, la zona d’Espanya
on més festes de bous se celebren. Les dades reflectixen clarament que
el nostre territori lidera la classificació de festejos taurins, per davant
d’altres comunitats autònomes on, igualment, els espectacles amb bous
estan molt arrelats. Són els festejos populars, «els bous al carrer», els
que li atorguen el lideratge, formant part indefugible de les celebracions
populars de la Comunitat Valenciana. La densitat i distribució territorial
d’estos festejos demostren una uniformitat festiva que arriba a tots els
racons de la Comunitat. Si a tot això unim l’antiguitat de l’arrelament
popular d’estes festes, resulta evident que ens trobem en una zona on el
bou forma part de la cultura, la tradició i la idiosincràsia valencianes.
Les raons singulars que motiven la protecció del bé es basen, per
tant, en l’acreditació de la tradició i l’arrelament de la festa dels bous,
determinat per la seua antiguitat en el temps i per la seua difusió en el
territori de la Comunitat Valenciana.
Els espectacles taurins estan lligats generalment a una celebració
social; són, per tant, un acte festiu i de trobada, amb uns components
antropològics, històrics i culturals similars a qualsevol altre acte festiu
de caràcter pagà o religiós. És a dir, la participació dels valencians de
manera tan massiva en este tipus de festejos taurins els convertix en
un objecte de consideració als efectes de protecció i declaració com a
patrimoni immaterial, igual que un altre tipus de festes populars.
A més de la massiva participació dels valencians en esta categoria
de celebracions, estos mateixos actes es mostren i es practiquen en
forma d’espectacle, però també de ritu. Les corregudes de bous són una
festa, una representació caracteritzada per una sèrie d’elements rituals
establits per regles centenàries. Esta demostració singular, la qual pren
determinades reminiscències teatrals (introducció, nuc i desenllaç), configura
una narrativa concreta i estandarditzada, dirigida a mesurar la
dominació de l’home respecte de l’animal. En este sentit, resulta obvi
que les corregudes de bous tenen antecedents històrics que es remunten
a l’antiguitat. Ací rau la seua importància i riquesa, ja que són poques
les manifestacions culturals actuals que evoquen amb tanta semblança
l’ancestral tradició dels antics jocs entre l’home i el seu domini de l’animal.
Amb independència de la diferent narrativa o història, este espectacle
no diferix d’altres múltiples manifestacions festives o culturals.
Com en estos casos, en els bous, cada personatge, cada element, cada
actuació, cada senyal té un significat concret en el desplegament de la
funció, del ritu, i apareixen en escena de forma reglada i ordenada. Este
orde, esta manera de procedir, esta manera de mostrar, s’ha originat a
través de la història i és recognoscible per tots els que la practiquen i
assistixen a la seua celebració.
Al voltant del ritu, i entorn d’esta manifestació cultural, els espectacles
taurins generen una sèrie de relacions i sinergies que no es produïxen
en altres rituals, com es donen entre el món dels bous i les arts
generant una important producció artística i cultural en què destaquen
els cartells de bous, gènere únic, i una iconografia taurina.
1.2. Denominació
Els espectacles taurins «les corregudes de bous» i els festejos taurins
tradicionals «els bous al carrer» a la Comunitat Valenciana.
1.3. Localitat
Poblacions de la Comunitat Valenciana.
1.4. Descripció del bé
Les cròniques i referències històriques moltes vegades es fonen i
convergixen tant en «corregudes de bous» com en festejos tradicionals
de «bous al carrer». Resulta convenient iniciar-ne una diferenciació als
efectes de l’exposició. No obstant això, tant els uns com els altres són,
sobretot en els seus inicis, part d’un mateix tot ja que ambdós modalitats
d’espectacles eren moltes vegades causa i conseqüència d’una
celebració.
1.4.1. Espectacles taurins «les corregudes de bous»
Els espectacles taurins es classifiquen en corregudes de bous o de
jònecs, celebrades en places de bous permanents o habilitades temporalment
per a això. Si l’animal que es juga en la plaça no passa de tres
anys, els encarregats del seu toreig i mort seran els anomenats torejadors
de jònecs, toreros encara en període de formació i que es van fent
i assaonant amb este tipus d’antagonistes abans d’estar preparats per
a enfrontar-se a un bou –considerat com a tal el bou de quatre anys
complits i un pes mínim determinat–, sent la mecànica d’estes funcions
semblant a la d’una correguda de bous.
Les corregudes de bous, són un art viu i formen part d’una cultura
ancestral. El que en el seu origen va ser una cerimònia per a un sacrifici,
ha acabat sent un acte festiu i sempre multitudinari, en el qual l’home, el
torero, gràcies al total domini d’una tècnica específica, sotmet la força
bruta i crea una obra d’art –una espècie de ballet en què la possibilitat
de la tragèdia real plana durant tota la seua execució.
La correguda, tal com hui es coneix –el toreig de sis bous executat
per tres toreros, als quals corresponen dos bous per cap–, es dividix en
tres terços, al llarg dels quals, i segons les condicions que mostre l’animal,
el torero va modelant una obra que culmina amb la mort del bou.
En el primer terç, anomenat també de vares, s’observen les qualitats
que exhibix el bou: la seua força, la seua casta, la seua bravura, etc. Per
a comprovar-ne el nivell de bravura, se l’enfronta al picador; la seua
brega amb el peto protector del cavall ha de ser ferma, sense dubtes,
sense cabotejar, estrenyent els renyons i sense voler abandonar la lluita.
Un dels moments més bells d’una correguda té lloc quan el torero trau
el bou d’eixa lluita i executa rítmics i compassats moviments amb el
seu capot: les passades.
El segon terç servix perquè l’animal es repose d’aquella lluita amb
els cavalls; és el terç de les banderilles, i en el mateix els banderillers
–subalterns a les ordes del torero encarregat del toreig i de la mort d’eixe
bou– col·loquen, en la part alta de la tos del bou, tres parells de
banderilles amb les quals es pretén revifar el bou.
Durant la tercera i última part, el terç de la mort, el matador du
a terme el que es coneix com a faena de muleta –actualment la més
important i la més valorada– en què amb gràcils, subtils i poc estridents
compassos va fent que l’animal se sotmeta al dictat de la ferramenta de
la qual es val, la muleta, la qual mai ha de ser envestida ni enganxada, i
brandada tant amb lentitud i tremp com amb fèrria fermesa. La faena de
muleta no té una duració de més de deu minuts i en eixe espai de temps
el torero ha d’expressar el seu domini sobre el seu oponent a base de
coneixements, creativitat i sentiment, creant en el públic espectador un
clima de sensibilitat que es manifesta amb la concessió de premis sempre
que l’estocada amb la qual posa fi a la seua obra siga correctament
executada.
La història de la tauromàquia a la Comunitat Valenciana camina
paral·lelament a la de la resta d’Espanya. No hi ha cap singularitat que
la caracteritze respecte al que ha sigut el seu desenrotllament general al
llarg dels segles al nostre país.
La tauromàquia és fruit d’una evolució que comença, en la seua
concepció moderna, entre els segles XVII i XVIII, i que s’ha anat completant,
enriquint i perfeccionant al llarg d’estos últims 300 anys.
No obstant això, la relació entre el bou i l’home és molt més antiga.
Una antiguitat els començaments de la qual són molt difícils de precisar
per la falta de documents escrits que ho testifiquen. Que el bou ha atret
sempre els hòmens és un fet constatable. D’ell s’admira la seua força,
la seua estampa, la seua noblesa, la seua bravura, el seu poder i el seu
gràcia.
Possiblement, la prova més antiga (pintures rupestres al marge) de
l’existència d’espectacles, ritus o manifestacions culturals amb el bou
com a protagonista són els frescos del Palau de Cnossos (Creta) datats
en el segon mil·lenni abans de Crist (civilització Minoica). El fresc més
famós representa unes sacerdotesses ballant i botant per damunt d’un
bou en una representació que té, segons els arqueòlegs, molt d’acte
religiós i poc d’antecedent remot de l’espectacle d’esquivadors. Més
pròxim en el temps, els espectacles en els circs romans van suposar el
següent pas demostrable de celebracions amb animals com a protagonistes.
Durant l’edat mitjana, a Espanya apareixen les primeres fonts quant
a espectacles taurins pròpiament dits. El bou ja forma part d’una celebració
com a tal i la coprotagoniza junt amb la persona; és part d’un
espectacle on l’habilitat i la destresa se superposen o es complementen
amb el resultat final d’aquell.
No hi ha cap documentació escrita que avale unes dades segures
i terminants quant a l’origen d’estes celebracions. No obstant això, hi
ha fonts que asseguren que en l’Espanya musulmana ja s’utilitzaven
les capes per a distraure l’animal a l’hora de ser picat amb una llança;
així mateix, s’efectuaven esquivaments als animals botant inclús per
damunt d’ells amb llances i es col·locaven «ninots» –ninots vestits com
a persones– per a excitar l’animal dins del recinte taurí. El que sí que
pareix evident és que els àrabs van difondre l’espècie bovina de l’ur
tant pel nord d’África com per la península Ibèrica. En este sentit, va
ser precisament al nostre país on va arrelar i on se situa històricament el
bressol i l’origen del bou de toreig.
En l’Espanya cristiana, per la seua banda, hi ha indicis que al
començament del segle IX, durant el regnat d’Alfons II el Cast, es torejaven
bous diàriament durant el temps que duraven les Corts. L’any
1075, en honor a una visita del rei Alfons VI a Astúries, es van picar
amb llances bous braus destacant en esta comesa Rodrigo Díaz de Vivar,
el Cid Campeador. En este marc, hi ha suficients dades per a asseverar
que estos espectacles eren una constant durant tota l’edat mitjana. Els
esmentats espectacles estaven, en tot cas, lligats a celebracions règies
com ara una boda, el naixement d’un hereu reial, la commemoració
d’un triomf en alguna batalla o bé a esdeveniments dins de les festes de
Pasqua o del dia de Reis. Tanmateix, cal advertir que això no significa
que tals actes se celebraren només per a monarques i nobles sinó que
era ahí on es trobaven els cronistes per a donar fe del que succeïa. Se
celebraven en els carrers o les places públiques limitant-se la zona o
recinte amb les típiques barricades o barreres. Estos festejos taurins eren
un espectacle popular, on els cavallers al disposar de muntura apropiada
eren els únics que podien practicar-lo.
Les primeres dades fiables de celebració de corregudes de bous a
València daten de finals del segle XIV, concretament en 1373, en ocasió
de la visita efectuada a esta ciutat per l’esposa de l’infant Joan, duc
de Girona, construint-se barreres o cadafals en el mercat per al joc de
bous.
L’any 1487, el batle general del Regne de València, a fi de festejar
la conquista de Màlaga pels reis catòlics, va ordenar que se celebraren
bous en els pobles per a commemorar eixa victòria. És precisament el
segle XV on es produïx un auge molt destacat quant a la festa dels bous.
Les corregudes de bous, les quals es convertixen en esta centúria en la
diversió favorita, no sols del poble, sinó també dels reis i els magnats, és
un número obligat en totes les festes, celebrant-se’n anualment diverses
en el mercat de València. En este sentit, entre els diversos espectacles
esdevinguts a l’empara de successos històrics, se’n celebraven altres de
taurins en ocasió de festivitats com la del Corpus, Sant Joan, Sant Pere
o Sant Jaume.
Un poc més al nord, en la ciutat de Vila-real, també hi ha notícia de
l’organització de celebracions taurines d’esta índole a finals del segle
XIV. Així mateix, a Castelló, també es van programar actes taurins en
la plaça Major de la ciutat en 1429.
En el segle següent, quan Felip II va passar per València camí de
Montsó, van celebrar-se funcions taurines en el seu honor. Així mateix,
durant la boda de Felip III i Margarita d’Àustria en terres valencianes, es
van programar diversos festejos amb bous per a commemorar l’enllaç.
L’època dels Àustria suposarà una continuació de les celebracions
medievals encara que ja s’endevinen alguns elements que confirmen
una evolució sobre l’etapa anterior. D’esta manera, un primer pas consistirà
en la professionalització del toreig durant el segle XVII. De fet,
esta centúria està considerada com la del relloneig o, el que és el mateix
als efectes que ens ocupen, l’època en què els nobles cavallers deixen
pas a la gent professional dels bous. En els territoris de l’actual provín-
cia d’Alacant, els primers indicis de festivitats amb bous es remunten
al segle XV. No obstant això, no és fins a 1605 quan va tindre lloc la
primera festa taurina coneguda, organitzada per a celebrar el naixement
del fill del rei Felip II, el futur Felip IV.
Per la seua banda, a finals del XVII i el començament del segle
XVIII, es produïx el canvi més important a tindre en compte. Els mossos
o acompanyants del cavaller van guanyant protagonisme en l’espectacle
fins que, gradualment, les seues actuacions s’imposaran sobre les
efectuades per aquell. D’esta manera, el toreig a peu anirà, de manera
successiva, progressant a costa de l’efectuat sobre el cavall fins a desembocar
en el toreig actual.
El segle XVIII serà una època de contrastos. El toreig a peu es
generalitza i apareixen les primeres figures reconegudes. No obstant
això, l’arribada dels Borbó i l’etapa il·lustrada implicarà un temps de no
acceptació d’esta festa fins al punt que serà objecte de diverses prohibicions.
És interessant destacar que a partir de la segona mitat del segle
XVIII es va introduir a València un costum que duraria fins ben entrat el
segle següent, i era portar una orquestra a la plaça durant les nits prèvies
a la celebració de les funcions taurines, sent estos els antecedents de les
bandes de música que amenitzen les corregudes. Igualment, està documentat
que sobretot en les corregudes de jònecs es tocava «la música
del país», és a dir, música feta amb tabal i dolçaina. Així doncs, inclús
la dolçaina ocupa el seu lloc en la tauromàquia local huitcentista tot
aportant eixa nota tan genuïnament valenciana en la festa.
Durant el segle XIX, es va donar tanmateix el moment més àlgid
d’esta festa, en contrast amb la prohibició formal de la festa dels bous
que no la realització de fet d’esta. I són sens dubte, els anys de l’últim
quart del segle XIX, els més brillants i rics en quantitat i qualitat respecte
al toreig valencià, igual que en la resta del país, qualificant-se
com l’edat d’or taurina. Destaca la creació de la Fira de Juliol, per part
de la burgesia valenciana, la qual s’inaugura en 1871, sent una de les
corregudes millor organitzades d’Espanya en esta època. Va haver-hi
sens dubte en estos moments una floració tauròfila valenciana que no
era casual, ja que hi havia un caldo de cultiu, sentint-se el toreig i les
seues coses com una cosa pròpia. Prova d’això va ser la gran quantitat
d’artesans i xicotets industrials dedicats a la manufactura d’articles
relacionats amb la tauromàquia, espasers, ferrers, sabaters, fabricants
de llaços, banderilles, calces i mitges de torejar, els quals van proliferar
en les nostres terres.
Finalment, en el segle XX, es va produir l’arrancada de la festa fins
a aconseguir, definitivament, la popularitat i la diversitat geogràfica que
ara ocupa. Així, a més d’Espanya, Portugal i França, esta festa se celebra
en nombrosos països iberoamericans entre els quals destaquen per la
seua regularitat Colòmbia, Equador, Mèxic, Perú o Veneçuela.
1.4.1.1. Places de bous a la Comunitat Valenciana
Els primers recintes per a la celebració d’estos espectacles estaven
delimitats per barricades o barreres. Estos recintes, sobretot quan la
festa es va generalitzant, adquirixen una certa complexitat incorporanthi
tribunes i elements annexos que dificulten el seu muntatge i desmuntatge.
Quant a les places de bous permanents, la primera del nostre territori
va ser construïda a Bocairent, tallada en la roca en 1843.
Per la seua banda, la plaça de bous de València, inaugurada oficialment
en 1859, és el referent principal per als espectacles taurins a la
nostra Comunitat. Es va construir en el lloc on s’ubicava una anterior
plaça de bous de fusta i que va ser derrocada durant la guerra de la
Independència. L’actual plaça és l’única de primera categoria existent
a la nostra Comunitat, i des de 1983 és considerada com a Bé d’Interés
Cultural (BOE de 13 de setembre de 1983). Este edifici posseïx un aforament
per a 10.100 persones, i ací se celebren les dos fires principals,
la de Falles i la Fira de Juliol.
La nostra Comunitat compta també amb dos places de segona categoria.
La de Castelló de la Plana, inaugurada en 1887, té un aforament
per a 9.200 persones, i en esta se celebra la Fira de la Magdalena. I la
plaça de bous d’Alacant, inaugurada en 1888, disposa d’un aforament
de 11.350 persones, i és la Fira de les Fogueres el principal esdeveniment
que s’hi celebra.
La resta de places existents a la nostra comunitat, totes de tercera
categoria, són les següents:
Chelva: creada en 1909 i amb un aforament de 1.020 persones.
Utiel: creada en 1858 i amb un aforament de 2.000 persones.
Requena: creada en 1901 i amb un aforament de 1.550 persones.
Xàtiva: creada en 1919 i amb un aforament de 2.400 persones.
Morella: creada en 1909 i amb un aforament de 1.800 persones.
Orpesa: creada en 1892 i amb un aforament de 1.400 persones.
La Vall d’Alba: creada en 2002 i amb un aforament de 1.780 persones.
Vilafranca: creada en 1933 i amb un aforament de 1.000 persones.
Vinaròs: creada en 1892 i amb un aforament de 3.000 persones.
Benidorm: creada en 1962 i amb un aforament de 10.273 persones.
Elda: creada en 1947 i amb un aforament de 4.000 persones.
Monòver: creada en 1912 i amb un aforament de 960 persones.
Ondara: creada en 1901 i amb un aforament de 3.000 persones.
Així mateix, altres localitats fan gran la festa taurina en places de
bous portàtils, entre elles, Torrevieja, Alcoi, Algorfa, Cox, El Pinós,
San Miguel de Salinas, Formentera del Segura, Villena, Catral, Dolores,
Orihuela, Xilxes, l’Alcora, Torreblanca, Benasal, Llucena, Alquerías del
Niño Perdido, Onda, Benicàssim, Puçol, Algemesí i Sagunt.
Entre les places de bous portàtils cal destacar la d’Algemesí. En esta
ciutat tots els anys s’erigix una espectacular plaça de bous rectangular
en la mateixa plaça major, contruïda amb fusta, on se celebra al setembre
una de les fires de jònecs amb més tradició històrica. Es tracta d’una
construcció sorprenent per la seua forma rectangular, perfecta en la seua
execució. Cada 9 de setembre, dins de les celebracions de les seues festes
patronals, puntuals a la cita amb la història, els components de les
penyes n’inicien el muntatge, tal com han aprés dels seus avantpassats,
amb fusta, cordes i claus com a matèries primeres.
1.4.1.2. Nombre d’espectacles taurins a la Comunitat Valenciana
D’acord amb les dades del Ministeri de l’Interior, en el període que
discorre entre 1998 i 2009, ambdós inclosos, la mitjana anual d’espectacles
taurins a la Comunitat Valenciana s’eleva a 109. Òbviament, són
les places de primera i segona categoria les que centralitzen la quantitat
i qualitat d’estos durant distintes èpoques de l’any.
1.4.2. Festejos taurins tradicionals «els bous al carrer»
S’entén per festejos taurins tradicionals els espectacles en què,
popularment, es conduïxen, corren o toregen animals braus, sense que
hi haja toreig de l’animal, com ara corregudes, exhibició de bous salvatges,
bou de vila, bou a la mar, bou embolat, bou encordat, toreig de
vaquetes en llocs públics, concurs d’esquivadors i les altres modalitats
que acrediten el seu caràcter tradicional en el territori de la Comunitat
Valenciana.
En el nostre territori és indiscutible l’afició als festejos taurins tradicionals,
amb una àmplia difusió, no circumscrita a cap nucli en concret
sinó, al contrari, oberta a tot el territori valencià. Les primeres dades
existents són escasses i es troben atomitzades poble per poble.
A Vila-real es documenten ja l’any 1375, si bé és segur que se celebraven
esta classe de festejos amb anterioritat, encara que no se’n conserven
testimonis escrits.
A Segorbe, per la seua banda, hi ha constància que ja en 1386 se
celebraven les tradicionals corregudes amb cavalls.
A Ontinyent es construïx, en 1576, una primera plaça o «rogle de
bous». Més tard, en esta població, apareix l’anomenat «bou de la Purissimeta
», que és l’únic bou embolat que no es bota foc i que s’obliga a
córrer amb una maroma.
A València, es constata que en 1662 el gremi de carnissers ja organitzava
corregudes de bous pels principals carrers de la ciutat.
Per la mateixa època, a Puçol, se celebren estos festejos en la vespra
de Sant Joan i de la Mare de Déu al Peu de la Creu. Posteriorment, se
celebra també, en el mes d’octubre, el denominat «bou de la pressó»,
nom que té el seu origen en el temps en què per a embolar el bou es
tancava l’animal en la presó del palau senyorial d’esta localitat.
Per la seua banda, a Chiva, en 1765, es corria i es continua corrent el
bou amb maroma, popularment denominat com «el torico». Esta tradició
de Chiva va passar més tard a Turís, on es denomina «bous en corda» i,
més tard, a Godelleta, on rep l’apel·latiu de «torico de la corda».
Com veiem, el festeig taurí tradicional, en la més primitiva accepció
bou al carrer a mercé de la gent, anà expandint.se i consolidant-se per
tot el territori valencià des de la baixa edat mitjana. Potser el festeig
més comú de tots ells haja sigut «el bou embolat» que, en un principi,
es denominava «bou enquitranat», a causa del quitrà que es posava en
les boles de l’animal a fi que estes cremaren. El bou, en estos casos, era
empalustrat amb argila, a fi d’evitar les cremades que la caiguda del
quitrà encés li podia produir.
1.4.2.1. Nombre de festejos de «bous al carrer»
En termes numèrics, des de 1999 a 2009, ambdós inclosos, s’han
celebrat a la nostra Comunitat una mitjana anual de 2.361 dies de «bous
al carrer». Així mateix, en estos moments, si marquem en el calendari,
quants dels 365 dies de l’any celebren almenys un festeig de «bous al
carrer», obtenim la xifra de 243, és a dir, 7 de cada 10. De la mateixa
manera, com a dada destacada, de juliol a setembre, tots els dies se
celebren estos festejos sense cap excepció.
En este últim trienni, s’han celebrat a la Comunitat Valenciana una
mitjana de 5.820 festejos taurins tradicionals. De tots ells, la majoria
absoluta quant a modalitats l’ostenta la solta de vaquetes amb pràcticament
el 50% dels festejos i el «bou embolat» amb el 25% d’estos,
ambdós modalitats comprenen les ¾ parts del global de festejos a la
Comunitat. Així mateix, també es donen altres modalitats, com el bou
salvatge –amb el 15% d’estos–, el bou encordat, «el bou a la mar», les
corregudes o els concursos d’esquivadors.
La mitjana anual de localitats del nostre territori que han sol·licitat
organitzar «bous al carrer» és de 284. Per províncies, la de Castelló
ocupa un lloc preferent en este àmbit atés que de les seues 135 localitats,
van sol·licitar la dita autorització un total de 129, és a dir el 95,5%
d’estes. Com a dada destacada, la localitat de La Vall d’Uixó tindria, en
un hipotètic rànquing nacional d’estes celebracions, el primer lloc de la
classificació amb una mitjana anual de 69 dies de festejos.
En tot cas, més de la mitat de municipis de la Comunitat Valenciana
sol·liciten anualment la celebració d’estos festejos tradicionals, una
circumstància que, per si mateixa, justifica la profunda difusió d’estos
esdeveniments a la Comunitat.
II. Definició de l’àmbit espacial i temporal
L’àmbit espacial i temporal de les corregudes de bous i dels festejos
taurins tradicionals a la Comunitat Valenciana, és a dir, els llocs de
celebració, les places de bous permanents o portàtils, les vies públiques
i la resta de recintes aptes per a la celebració, igual que el dia i l’hora de
començament i finalització, estan definits per la normativa vigent.
No hay comentarios:
Publicar un comentario